Imagineu una ciutat dissenyada per als nens. Una ciutat on puguin sentir-se lliures de campar sols pel carrer sense por de trobar-se algun perill. Que tingui en compte les seves necessitats i, de fet, els permeti participar en la presa de decisions importants. Que els respecti com a ciutadans en les mateixes condicions que als adults. Aquesta és la ciutat ideal que Frato defensa des de fa molt temps.

Francesco Tonucci (Frato) és un psicopedagog i dibuixant italià que, després de treballar com a mestre durant un temps, va fer una àmplia tasca d’investigació sobre el desenvolupament cognitiu dels nens i la seva relació amb la metodologia eductiva. Ara jubilat, continua sent una veu de referència en aquest àmbit. Creu que els nens i nenes d’avui són l’única sortida cap a un futur plausible, ja que ells esdevindran els homes i dones del demà. Per això considera tan important garantir-los una educació de qualitat. Com explica en aquesta entrevista, Tonucci defensa un sistema educatiu que pensi en els infants: que els escolti, que articuli les classes en funció del que ells saben, que potenciï les seves habilitats.

A més, Frato s’ha dedicat a analitzar amb detall el paper dels nens a la ciutat. Parteix de la premissa que les grans zones urbanes s’han degradat de manera considerable, donant prioritat econòmica i administrativa als adults treballadors i permetent que el vehicle hi ocupi una posició predominant. Això ha provocat que els grups de ciutadans més vulnerables, entre ells els infants, hi surtin perdent.

Tonucci considera que la ciutat, igual que el sistema educatiu, hauria de pensar en els nens. Anant més enllà: els nens mateixos haurien de poder pensar com ha de ser la ciutat. En aquest sentit, el 1991 va posar en marxa a la seva localitat natal, Fano, el projecte Città dei Bambini (Ciutat dels Infants), que pretenia introduir-hi una nova filosofia de govern que tingués en compte els nens com a paràmetre i garantia de tots els ciutadans.  Segons el web del projecte, es tractava de “construir una ciutat diversa i millor per a tothom, de manera que els nens puguin viure una experiència com a ciutadans, autònoms i participatius”.

La Ciutat dels Infants tenia dos objectius principals: l’autonomia i la participació dels més petits. D’una banda, el projecte volia aconseguir que els nens poguessin tornar a sortir de casa sense la companyia dels adults per trobar-se amb els amics, jugar en espais públics o anar sols a l’escola, un avantatge perdut amb l’evolució de les ciutats. D’acord amb Frato, aquesta necessitat de control directe per part dels adults impedeix que els nens puguin viure experiències fonamentals com explorar, descobrir o sorprendre’s i, en conseqüència, crea greus llacunes a l’hora de construir la seva personalitat i adquirir habilitats socials.

Per poder donar més autonomia als infants, però, cal que la ciutat esdevingui més segura per a ells. I això s’aconseguirà en bona part si, com suggereix Tonucci, es capgira la jerarquia en l’àmbit de la mobilitat urbana: donar la màxima prioritat als vianants i relegar els vehicles privats a l’última posició, per darrere de bicicletes i transport públic.

El segon objectiu principal de la Ciutat dels Infants era la participació: que els nens poguessin contribuir a redissenyar la ciutat per tal de millorar-la. Per a això, calia que els adults (famílies, escola i, sobretot, administracions) estiguessin convençuts que les idees dels més petits podien contribuir-hi realment i les tinguessin en compte. El projecte va establir el Consell dels Infants com a forma de treball: un organisme composat exclusivament per nens que, durant cicles de dos anys, representessin tots els infants de la ciutat de manera plural. Aquests consellers tractarien els problemes de la població i passarien comptes de la seva feina davant l’alcalde i el ple municipal, exposant-los propostes, demandes o queixes.

El projecte de la Ciutat dels Infants va tenir molt èxit a la seva localitat d’origen i aviat es va estendre a altres ciutats italianes i estrangeres. A Catalunya, des de llavors, nombroses poblacions han anat aplicant iniciatives similars, inspirades en el projecte íntegre de Tonucci o, si més no, en la seva proposta del Consell dels Infants. En molts casos, aquests organismes continuen funcionant a hores d’ara i deixen constància pública de la feina que els consellers infantils fan, any rere any, per la comunitat. Aquí en teniu alguns exemples recents:

– Durant l’últim curs, el Consell dels Infants i Adolescents de Rubí (Barcelona) va dedicar bona part dels seus esforços a treballar en el projecte Camins escolars. Es tracta d’una proposta educativa sobre mobilitat i convivència ciutadana que, seguint els plantejaments de Tonucci, aposta per una ciutat on les persones importin més que els vehicles i on els nens puguin guanyar autonomia. El projecte es va iniciar el maig passat.

– L’Ajuntament dels Infants de Lloret de Mar (Girona) va dedicar el curs passat a la recerca d’iniciatives que permetessin promoure la solidaritat i el voluntariat a la població. Com a conclusió de la feina feta, els seus components van proposar a l’alcalde tres activitats per tal que el govern municipal les impulsés: recollida d’aliments, de roba i de taps de plàstic.

– També el Consell dels Infants del Prat de Llobregat (Barcelona) va enfocar la feina del darrer curs cap a l’àmbit de la solidaritat i el reconeixement del voluntariat social. Una de les seves accions va ser visitar un Punt Solidari, on hi van col·laborar.

– Entre les accions més recents del Consistori Infantil de Vic (Barcelona) s’inclou participar en la lluita contra les conductes incíviques de determinats propietaris de gossos.

– Fa uns mesos, el Consell d’Infants Ciutadans de Reus (Tarragona) va presentar a l’Ajuntament un seguit de propostes per millorar la ciutat, des d’ampliar l’oferta de cinema familiar en català o teatre infantil  a potenciar la solidaritat, crear més zones de pícnic familiar o promoure l’activitat física com a font de salut. Hi va incloure dues propostes originals: organitzar un dia perquè tots els nens vagin a escola en bicicleta i instal·lar un telescopi en una zona elevada de la població.


Foto: Leonardo Veras a Flickr