Vet aquí un microrelat que vaig presentar a un concurs de microliteratura… sense gaire èxit.

Mentides
“A Praga”, anuncia, sense aixecar els ulls del diari. Vol fer-me creure que llegeix amb interès alguna notícia, però jo sé que és la mentida el que l’impedeix mirar-me. Després de tants anys, puc detectar quan em menteix fins i tot abans que digui res. “Només seran tres dies”, afegeix, acostant-se la tassa de cafè als llavis i bevent-ne lentament. Però ja no l’escolto. No m’importa que justifiqui el viatge a Praga amb una altra d’aquelles convencions ineludibles que l’allunyen tant de mi des de fa uns mesos. Sé que el que el duu a Praga no és la convenció de torn, sinó ella. Faig ballar la cullera dins la tassa de te, intentant dissoldre la meva ràbia juntament amb el sucre. No m’enrabia la mentida. És Praga el que m’enrabia. Precisament Praga. És evident que ell no ho recorda. Anys enrere em va prometre que algun dia m’hi duria per viure la lluna de mel que no havíem pogut tenir. Anys enrere, quan jo era la mentida que la seva dona no havia de descobrir. Aquell viatge no va arribar mai. I ara, que sóc jo l’esposa, perdo la meva Praga promesa davant una altra amant tan jove i tan crèdula com era jo abans. Però no em queixo. M’empasso els meus retrets amb un glop de te. I mentre el veig acostar-se la tassa als llavis, em pregunto quant temps hauré d’esperar perquè comenci a fer efecte el verí que li serveixo dins el cafè dia rere dia. En petites dosis. Les meves petites mentides.


Foto: rawpixel a Unsplash