Em vaig estrenar amb aquesta mostra de televisió de qualitat l’any passat, i us en vaig fer cinc cèntims en un post. Després de repetir aquest any, ja puc dir que el Miniput s’ha convertit, per a mi, en una cita imprescindible. Una bona oportunitat per descobrir les últimes propostes televisives tant al nostre país com a l’estranger. Formats, estils i tractaments innovadors, de vegades molt arriscats, que podrem veure properament a la nostra petita pantalla… o que no aconseguirem veure mai perquè, com a espectadors, potser no ens els mereixem.

Com vaig fer l’any passat, us deixo les quatre propostes que més m’han cridat l’atenció de l’edició del 2011:

Le jeu de la mort (França)
Aquest docureality és una versió actualitzada de l‘experiment Milgram, un projecte dels anys 60 que va demostrar fins a quin punt una persona pot sotmetre’s a l’autoritat i acatar ordres, per molt contràries als seus valors que siguin. En aquest cas, l’experiment demostra també el gran poder de la televisió. El documental presenta un suposat concurs on els participants (subjectes d’estudi sense ser-ne conscients) es veuen obligats a aplicar descàrregues elèctriques a un altre concursant quan s’equivoca. Tot i no estar-hi d’acord moralment, la majoria de participants accepta respectar les regles del joc fins al final, encara que això suposi fer patir l’altre concursant.

Cleveland vs. Wall Street (Suïssa)
Un documental que analitza els efectes de la crisi immobiliària als Estats Units. Parteix d’una història real (veïns de Cleveland demanden Wall Street responsabilitzant-lo de perdre les seves cases per culpa de les anomenades hipoteques escombraria), però la converteix en ficció quan decideix simular el judici, que en realitat s’ha endarrerit indefinidament. El que fa atractiu a aquest documental és que tots els participants en aquest judici de pega (advocats, testimonis, jutge i membres del jurat) són reals i representen el seu paper amb una convicció total.

Threesome (Noruega)
Sexe explicat als joves de manera didàctica i respectuosa. El format de docureality podria haver fet d’aquest projecte un Gran Hermano morbós (dues noies i un noi han de conviure en una casa mentre amplien els seus coneixements sexuals), però la serietat amb què es plantegen els temes i la naturalitat dels concursants el converteixen en una proposta més que interessant. De fet, el programa es va emetre en prime time al seu país i va obtenir un gran èxit d’audiència.

Brots (Espanya) i Barrier free Variety Show (Japó)
Dues maneres de tractar les diferències amb tota normalitat. La primera és una sèrie documental en petites dosis que ens apropa als integrants d’un grup teatral: tots ells tenen algun tipus de trastorn mental. El segon és un programa d’entreteniment-concurs on els protagonistes pateixen diverses discapacitats físiques. En ambdós casos descobrim persones sense complexos que ens demostren que, en realitat, no són tan diferents de nosaltres, i ens ensenyen com és d’important acceptar-se i prendre’s la vida amb humor.

Les dues últimes propostes confirmen la meva principal conclusió de l’any passat: qualsevol tema pot ser tractat a la televisió, sempre que es faci amb naturalitat i respecte. I sempre que el públic estigui preparat per acceptar-ho. Costa pensar que programes com Threesome o Barrier free Variety Show es poguessin emetre algun dia a Espanya: crec que poques cadenes serien capaces de fer-ho sense cedir al morbo… Però justificar aquest tractament dient que això és el que demana el públic ja no serviria com a excusa, si ens basem en la bona acollida que les propostes van tenir al Miniput.

Le jeu de la mort, per la seva banda, obre una reflexió molt més àmplia. Sobre el poder que exerceix la televisió com a autoritat. Sobre el fet que cada cop sigui més freqüent (i acceptat amb més tolerància) ridiculitzar o agredir persones en aquest mitjà. I sobre la necessitat que tenen els individus d’unir esforços per rebel·lar-se contra un poder injust, al qual difícilment podrien plantar cara en solitari.


Foto: AlexAntropov86 a Pixabay