Fa unes setmanes va tenir lloc al CCCB la 16a edició del Miniput, una mostra de televisió de qualitat que es celebra cada any a Barcelona. Faig tard amb aquest post igual que vaig fer tard per descobrir la mostra, a la qual no havia assistit fins ara…

El Miniput presenta cada any una selecció dels programes de televisió més innovadors que s’han produït durant els darrers mesos arreu del món. Hi caben documentals, ficcions i tota mena de propostes experimentals que mostren les noves tendències en formats televisius. A més de veure projectats aquests programes, els assistents poden conèixer de primera mà les opinions i experiències dels seus creadors i participar en els debats que s’hi generen.

A l’edició 2010 del Miniput s’hi van presentar més d’una dotzena de propostes realment interessants. Web-documentals, sèries d’humor, docuficcions… Entre tots ells, em quedo amb quatre programes; potser no van ser els més destacats de la mostra però sí que són els que més em van fer reflexionar:

Tabou (Suïssa)
En Thomas, un noi de vint anys, va filmar en vídeo els seus últims mesos abans de suïcidar-se. Deu anys després, una amiga seva, l’Orane Burri, va partir del material gravat per fer aquest documental, on intenta analitzar els motius de la mort d’en Thomas i els efectes que va provocar en el seu entorn. Lluny de buscar el morbo o emetre un judici moral, el que pretén el documental és parlar del suïcidi amb sinceritat, deixant de banda l’etiqueta de «tema tabú» que encara té a moltes societats.

The operation surgery life (Anglaterra)
Aquesta mena de reality retransmetia en directe diferents operacions quirúrgiques. Des del quiròfan, els cirurgians explicaven les seves accions, pas a pas, a l’audiència que els seguia des del plató. També anaven contestant les preguntes, arribades via e-mail o a través de les xarxes socials, que els transmetia el presentador.

I think therefore I am (Finlàndia)
El concepte d’aquest programa no és nou: un grup de nens respon a diverses preguntes amb la intenció d’evidenciar les diferents maneres de veure el món si comparem el punt de vista infantil i l’adult. El que converteix aquest senzill programa en innovador és el fet que els nens responen a complicades qüestions filosòfiques. I ens fan veure que, per petits que siguin, tenen coses interessants a dir.

Tu mateix (Espanya)
Una producció de Pau Ortiz i Sergio Roldán per a la Xarxa de Televisions Locals que combina el documental amb la ficció. A través de diversos capítols, els membres de tres famílies s’atreveixen a parlar entre ells sense embuts i a tractar els seus problemes, pors i frustracions davant la càmera. L’experiència no deixa ningú indiferent, ni les famílies participants ni els espectadors.

Els dos primers programes em van fer pensar que fins i tot els temes més prohibits es poden tractar a la televisió si se sap com enfocar-los: des del respecte i el sentit comú. El problema és que aquest «saber enfocar-los» depèn molt de la cultura televisiva de cada país. Un programa com el de les operacions qirúrgiques, per exemple, tindria bona acollida a casa nostra? Serien capaces les televisions de tractar-lo sense caure en el morbo, sacrificant potser una part de l’audiència? I els espectadors, sabríem rebre’l com cal o ens avorriria precisament per la falta de sang i fetge?

D’altra banda, els dos últims programes demostren que no calen grans pressupostos per posar en marxa propostes creatives, educatives, de qualitat. I que potser els espectadors necessitem més programes que ens ensenyin a mirar millor la televisió…


Foto: Frank Okay a Unsplash