La literatura infantil i juvenil viu una relació amb la música més estreta del que podríem pensar. Són molts els artistes que inclouen, a les seves cançons, referències a llibres o personatges que els van marcar a la infància; tants, que fer-ne una relació exhaustiva seria impossible. En voleu fer un tast?
Vet aquí una vegada
Els personatges de contes populars flirtegen sovint amb la música, sobretot la Caputxeta Vermella. Colossal Head (1996), de Los Lobos, recrea el moment en què la Caputxeta troba el llop ferotge disfressat d’àvia. La relació entre nena i llop també s’analitza, en clau d’humor, a Caperucita feroz (1980), de l’Orquesta Mondragón.
A casa nostra, Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien s’identifica amb la protagonista per autodefinir-se a Caputxeta Roig (2011), mentre que Mazoni en presenta una versió actual a Caputxeta (2009).
Recordant els clàssics
Un dels personatges amb més presència musical és Peter Pan. Ismael Serrano homenatja el llibre de J. M. Barrie al disc La traición de Wendy (2002). La traïció, per al cantautor, és créixer i oblidar el país de Mai Més. Molt diferent és la referència que Metallica inclou a Enter Sandman (1991), amb un tenebrós Mai Mai Més.
C. S. Lewis ha inspirat un munt de músics a través de les Cròniques de Nàrnia. La primera novel·la de la saga, El lleó, la bruixa i l’armari, és recreada a cançons com Narnia (1978), d’Steve Hackett, fan declarat del llibre; o Wunderking (2005), d’Alanis Morrissette, inclosa a la banda sonora de l’adaptació cinematogràfica.
També trobem cançons basades en El Petit Príncep d’Antoine de Saint-Exupéry, com Baobabs (2007), de Regina Spektor, o El petit príncep (2010), de Fred i Son.
Surrealisme pur
Alícia al país de les meravelles ha vist tributs tan surrealistes com el món que descriu Lewis Carroll. White rabbit (1967), de Jefferson Airplane, n’és un exemple: fa un paral·lelisme entre el clàssic literari i els efectes al·lucinògens de l’LSD. Un altre cas és I am the walrus (1967), de The Beatles: John Lennon s’hi va inspirar, en part, en el poema La morsa i el fuster que apareix a A través del mirall.
Va de monstres
Allà on viuen els monstres, l’àlbum il·lustrat de Maurice Sendak, ha estat una font d’inspiració per a molts músics. Hi trobem influències clares a Alt-J, que empra gairebé literalment una frase del conte a Breezeblocks (2012); i Patrick Watson, que va composar Where the wild things are (2009) com a tribut al seu llibre favorit quan va saber que Spike Jonze en preparava una pel·lícula. Watson li va oferir la cançó, però el director va triar Karen O & The Kids per a la banda sonora.
El mestre del terror i la fantasia Neil Gaiman també ha vist homenatjades les seves obres infantils. El disc Where’s Neil when you need him? (2006) inclou tres cançons dedicades a la novel·la Coraline i dos temes inspirats en els contes Llops dins les parets i El dia que vaig canviar el meu pare per dos peixos de colors.
El fenomen Harry Potter
La saga de J. K. Rowling va donar peu a un curiós estil musical: el wizard rock, que va néixer als Estats Units a començaments dels 2000. Els seus representants feien cançons humorístiques sobre els fets explicats als llibres des del punt de vista dels protagonistes. Sobre l’escenari, delectaven els fans amb una posada en escena en concordança. Dos dels grups més destacats, Harry and the Potters i Draco and the Malfoys, continuen en actiu.
Referents juvenils
William Golding va impactar la societat de postguerra amb la novel·la El senyor de les mosques, que va esdevenir lectura obligatòria als instituts anglesos. Potser per això ha inspirat tantes cançons, com Shadows and tall trees (1980), d’U2; Lord of the flies (1995), d’Iron Maiden; o You’re gonna go far, kid (2008), de The Offspring.
Quant als best-sellers dels últims anys, Birdy va composar la cançó Just a game després de llegir la trilogia Els jocs de la fam, de Suzanne Collins. La cançó va acabar inclosa a la banda sonora de la primera pel·lícula (2012). I la saga Crepuscle, d’Stephenie Meyer, ha inspirat cançons com These bones (2007), de Dashboard Confessional, o Don’t leave me behind (2010), de We Are the Fallen.
El còmic com a inspiració
Els superherois són els personatges de còmic més recurrents a les cançons. Per exemple, Land of confusion (1986), de Genesis, fa una crida a Superman; i Magneto and Titanium Man (1975), de Paul McCartney & Wings, està protagonitzada per tres superenemics. Alguns superherois han arribat al cinema amb bandes sonores a càrrec de músics reconeguts. Trobem tàndems singulars com el de Flash Gordon i Queen (1980) o el de Batman i Prince (1989).
Una referència freqüent entre generacions joves és Les aventures de Tintín, la sèrie d’Hergé. Aquests músics no parlen del personatge sinó dels llibres, que mencionen com a record d’infància i objecte quotidià. Ho veiem a Dos mil recuerdos (1995), de Pedro Guerra; Corrandes de la parella estable (2008), de Manel; i Reykjavik (2009), d’Els Amics de les Arts.
Cançons que són una festa
Alguns artistes conviden tants personatges de la LIJ a les seves cançons que les acaben convertint en celebracions. El cas més representatiu és Qualsevol nit pot sortir el sol (1975): Jaume Sisa l’omple de referents de la seva infància i adolescència. També hi ha un ball important de personatges a Prefiero el trapecio (1998), de Manolo García.
En aquest apartat incloem dos cants a la literatura: (Amb un llibre) mai estaràs sol, escrita per Sau als anys 90, el títol de la qual ja ho diu tot; i Els personatges (2010), de Fred i Son, sobre el fet d’explicar contes abans de dormir.
Noms amb història
Hi ha músics que porten la influència de la literatura infantil a un nivell superior. I és que batejar el grup com el seu llibre o personatge preferit marca molt més que una cançó. És el cas de Veruca Salt, nom d’una nena de Charlie i la fàbrica de xocolata, de Roald Dahl; o The Saddest Landscape, títol d’un capítol d’El petit príncep. A la música espanyola en trobem dos casos populars: Platero y Tú, inspirat en l’obra de Juan Ramón Jiménez, i Mägo de Oz.
Si hi ha un autor de LIJ que ha influït a l’hora de triar noms, aquest és Michael Ende. Els membres de Vetusta Morla van recórrer a la tortuga de La història interminable, llibre que els encantava de petits. D’aquesta novel·la també van sortir Atreyu, el caçador pell-verda, per donar nom a una banda de metalcore; i Auryn, el penjoll màgic, per batejar la primera boy band espanyola. Els vilanovins Suîte Momo es van deixar temptar per un altre llibre d’Ende.
LIJ, música i cinema
Quant a aquesta combinació, cal destacar les versions de Disney sobre contes populars i clàssics infantils: moltes han guanyat premis Oscar; entre elles, When you wish upon a star (1940), de Pinotxo, i Chim chim cher-ee (1964), de Mary Poppins. Però la reina de les cançons oscaritzades és, sense dubte, Somewhere over the rainbow (1939), d’El mag d’Oz.
Trobem altres col·laboracions interessants en aquest camp: Jacques Brel va escriure dues cançons per a Tintin al temple del sol (1969). Limahl va triomfar el 1984 amb The never ending story, tema principal de La història interminable. I Björk va fer The comet song (2010) per a Moomins and the comet chase, pel·lícula d’animació sobre els Mumin de Tove Jansson.
Definitivament, una bona lectura d’infància marca algú per a tota la vida. Hi deixa una espurna que, algun dia, pot reaparèixer en forma d’inspiració.
.
Aquest post és un resum d’un article que vaig preparar arran d’un encàrrec de la revista Faristol. Finalment, l’encàrrec de la revista va acabar convertit en Les cançons de Ràdio LIJ, una curiosa galeria de tàndems músico-literaris, però ara he volgut presentar-vos el resultat d’una investigació que, per a mi, va ser apassionant.
Val a dir que l’article no hauria estat possible sense la col·laboració de la gent de Bib.Botó, el Grup de Treball de Biblioteques Infantils i Juvenils. Em van ajudar a localitzar aquestes referències i moltes més que no vaig poder encabir. També es van animar a crear una llista d’Spotify amb les aportacions trobades.
Foto: Mikhail Nilov